Parcel.lació - 2000

Domènec Triviño

      En un pintor com Domènec Triviño les formes i els colors no sorgeixen tan sols dels moviments de la mà, sinó que tenen la seva gènesi en la seva vida íntima i, aquests cromatismes i morfologies , són els portaveus de les seves vivències, dels seus sentiments, són, en definitiva, el seu vehicle expressiu. Una de les característiques del conjunt de la seva obra rau en l’ elementalitat de les formes, dels signes i els conceptes, referents a la fi que exerceixen la funció de coordinar la superfície dels quadres i també la de revestir la idea d’un corpus sensible, subjectiu i sintètic.

            La pintura és una evocació, una operació màgica i, quan el motiu evocat, quan la idea ressuscitada s’incorpora i ens mira a la cara, nosaltres no tenim dret a discutir les fórmules  evocatives del bruixot”,    aquesta   cita  de  Charles Baudelaire ens serveix de pretext  per entrar en el món sintètic de Triviño, des del qual ell ens apropa a les seves personals i subjectives referències, l’essencial de la seva imaginació i la concepció nua que en té de les coses, coses i cossos que després ell traslladarà al suport pictòric.

            És, en definitiva, el rol que s’ha atorgat per actuar com aquell “bruixot” del qual ens parla Baudelaire, i poder servir, d’aquesta manera, de pont entre els estrats materials, l’allò tangible, i els estrats espirituals del nostre entorn més proper. En qualsevol cas, la realitat ja no és una fita sinó un instrument de la expressió estètica i és que l’harmonia de les seves composicions, no es concep com una conjunció entre contraris, sinó com a una efusió d’un esperit depurador per  expressar la concreció.  

          Essent l’obra pictòrica un conjunt de signes estètics que pretenen incidir en les nostres emocions i recrear-les mitjançant uns missatges codificats, essent també l’obra pictòrica una confessió de l’autor, podem dir que les recents i fràgils peces de Domènec Triviño intenten apropar-nos a la seva experiència vital proveïda d’un significat record-fantasia-idea, que esdevé la lluita conscient per  gaudir  l’inconscient, és a dir, donar a la imatge un sentit còsmic i associar les idees a unes formes mentals i lluminoses.

La recent producció estètica de Triviño neix, probablement, del compromís amb uns principis, on es conjuguen l’espai i el concepte, la forma i la matèria, per arribar a suggerir-nos una intimitat i per testimoniar-nos, sota la seva peculiar metamorfosi, la sensibilitat de l’actor, resultant unes obres que es mouen entre espais neutres però que no estan absents de tensions i correspondències, unes tensions que, essent autònomes per a cadascun dels elements, es complementen i actuen com a morfologies aglutinadoras d’energia. 

Francesc Cutxet i Domènech

Laberint 2-acrilíc sobre tela 116x89cm- 2000

 Parcel.lació 9- mixta sobre paper 40x60cm- 2000

DOMÈNEC TRIVIÑO

En un pintor como Domènec Triviño las formas y los colores no surgen tan solo de los movimientos de la mano, si no que tienen su génesis en su vida intima y , estos cromatismos y morfologías, son los portavoces de sus vivencias, de sus sentimientos, son en definitiva, su vehículo expresivo. Una de las características del conjunto de su obra radica en la elementalidad de las formas, de los signos y de los conceptos, referentes al fin y al cabo que ejercen la función de coordinar la superficie de las telas y también la de revestir la idea de un corpus sensible, subjetivo e sintético.
“La pintura es una recreación, una operación mágica y, cuando el motivo evocado,
cuando la idea resucitada se incorpora y nos mira a la cara, nosotros no tenemos derecho a discutir las formulas evocativas del brujo”, esta cita de Charles Baudelaire nos sirve para entrar en el mundo sintético de Triviño, desde el cual el nos acerca a sus personales y sugestivas referencias, lo esencial de su imaginación y la concepción desnuda que tiene de las cosas, cosas y cuerpos que después el trasladara al soporte pictórico.

Es, en definitiva, el rol que se a otorgado para actuar como aquel “brujo” del cual nos habla Baudelaire, y poder servir, de esta manera, de puente entre los estratos materiales, lo tangible, y los estratos espirituales de nuestro entorno mas cercano. En cualquier caso, la realidad ya no es una meta si no un instrumento de la expresión estética y es que la armonía de sus composiciones, no se concibe como una conjunción entre contrarios, si no como una efusión de un espíritu depurador para expresar la concreción.

Siendo la obra pictórica un conjunto de signos estético que pretenden incidir en nuestras emociones y recrearlas mediante unos mensajes codificados, siendo también la obra pictórica una confesión del autor, podemos decir que las recientes y frágiles piezas de Domènec Triviño intentan acercarnos a su experiencia vital poseedora de un significado recuerdo-fantasía-idea, que se convierte en lucha consciente para disfrutar del inconsciente, a decir, dar a la imagen un sentido cósmico y asociar las ideas a unas formas mentales y luminosas.
La reciente producción estética de Triviño nace probablemente, del compromiso con unos principios, donde se conjugan el espacio y el concepto, la forma y la materia, para llegar a sugerirnos una intimidad y para testimoniarnos, bajo se peculiar metamorfosis, la sensibilidad del actor, resultando unas obras que se mueven entre espacios neutros pero no desprovistos de tensiones que en cada unos de sus elementos, se complementan y actúan como morfologías aglutinadoras de energías.

Francesc Cutxet i Doménech .

Taller de l'artista l'any 2000