 | |||||||||
| Carta a Francis Picabia- col.lage- 2005 |
DOMÈNEC TRIVIÑO I LA PINTURA-POESIA
El 7 de setembre de 1854 Delacroix confessava la seva predilecció per les arts silencioses, per aquelles coses mudes que professava Poussin. Segur que quan va escriure silencioses pensava en el comentari que Simònides atribueix a Plutarc, que "la pintura és poesia muda i la poesia és pintura parlada". Un mateix camí s’utilitza per fer sensible a l’ull el que normalment nomes apareix al sentit de l’oïda. Aquesta unitat de text i imatge respon a la idea simbolista, en concret baudelairiana, de les correspondències. Tot el moviment simbolista va ser influenciat per la revelació poètica de les correspondències al llibre de poemes Les flors del mal de Baudelaire. El primer vers d’aquest llibre escriu: "Els perfums, els colors i els sons es responen". Per aquest poeta francès totes les coses tenen darrera d’elles un llegat misteriós a causa del qual una cosa reclama l’altra: un perfum, un color o una música es responen, són anàlegs. "A negre, E blanc, I vermell, U verd, O blau: vocals" diu el vers que enceta el sonet Vocals de Rimbaud, manifest simbolista de l’anomenada “audició colorada”. Hi ha una relació, diran els simbolistes, entre el signe gràfic com a imatge i la cosa que aquest signe significa, exactament igual com passa en l’alfabet xinès. Més encara, tots els mots estan constituïts per una col·laboració entra la veu, l’ull i l’objecte. La mà dibuixa mentre la boca recorda. La "o" no és res més que el dibuix que conformen els llavis quan aquesta és pronunciada.
És la correspondència de pintura i poesia el que interessa a Domènec Triviño. Es tracta d’entendre la pintura com a poesia visual, d’aconseguir una fusió entre una imatge poètica i una imatge visual per ampliar el nostre camp de percepció, la nostra manera de veure la realitat, per anar més enllà de la pintura. La font principal de Domènec Triviño és l’ull de la imaginació. Si la realitat és, com diu Kant, quelcom que l’home construeix a partir de les seves facultats de conèixer, aleshores qualsevol construcció de la realitat és igualment vàlida, perquè tota realitat és una construcció subjectiva. La realitat creada per la imaginació és tan veritat, certa, o real com la realitat que veiem pels ulls. De fet, és la presència de l’home el que dóna sentit al món. La naturalesa, per ella mateixa, no té més que una presència immediata, el sentit i el significat no són altra cosa que la projecció que, sobre ella, fa l’home que la contempla. El fruit d’aquesta contemplació és l’obra d’art.
D’aquest context neix Cercles (1992-1995), un món de realitats imaginades, un lloc interior, una visió. Pintures de somni creades a partir de l’espontaneïtat en les que, sense ajuda de convencions pictòriques, Domènec Triviño troba una manera elemental, primària de representar. Segurament l’actitud de Domènec Triviño contra les convencions pictòriques s’està extremant. Ho diem perquè els darrers anys, amb Parcel.lacions (2002) es palesa una disgregació del pla pictòric que el podria portar a una ruptura semblant a la de Miró durant l’etapa surrealista, que allunyant-se de la pintura de cavallet buscava noves vies d’expressió com el collage, las pintures-objecte o les construccions.
El 7 de setembre de 1854 Delacroix confessava la seva predilecció per les arts silencioses, per aquelles coses mudes que professava Poussin. Segur que quan va escriure silencioses pensava en el comentari que Simònides atribueix a Plutarc, que "la pintura és poesia muda i la poesia és pintura parlada". Un mateix camí s’utilitza per fer sensible a l’ull el que normalment nomes apareix al sentit de l’oïda. Aquesta unitat de text i imatge respon a la idea simbolista, en concret baudelairiana, de les correspondències. Tot el moviment simbolista va ser influenciat per la revelació poètica de les correspondències al llibre de poemes Les flors del mal de Baudelaire. El primer vers d’aquest llibre escriu: "Els perfums, els colors i els sons es responen". Per aquest poeta francès totes les coses tenen darrera d’elles un llegat misteriós a causa del qual una cosa reclama l’altra: un perfum, un color o una música es responen, són anàlegs. "A negre, E blanc, I vermell, U verd, O blau: vocals" diu el vers que enceta el sonet Vocals de Rimbaud, manifest simbolista de l’anomenada “audició colorada”. Hi ha una relació, diran els simbolistes, entre el signe gràfic com a imatge i la cosa que aquest signe significa, exactament igual com passa en l’alfabet xinès. Més encara, tots els mots estan constituïts per una col·laboració entra la veu, l’ull i l’objecte. La mà dibuixa mentre la boca recorda. La "o" no és res més que el dibuix que conformen els llavis quan aquesta és pronunciada.
És la correspondència de pintura i poesia el que interessa a Domènec Triviño. Es tracta d’entendre la pintura com a poesia visual, d’aconseguir una fusió entre una imatge poètica i una imatge visual per ampliar el nostre camp de percepció, la nostra manera de veure la realitat, per anar més enllà de la pintura. La font principal de Domènec Triviño és l’ull de la imaginació. Si la realitat és, com diu Kant, quelcom que l’home construeix a partir de les seves facultats de conèixer, aleshores qualsevol construcció de la realitat és igualment vàlida, perquè tota realitat és una construcció subjectiva. La realitat creada per la imaginació és tan veritat, certa, o real com la realitat que veiem pels ulls. De fet, és la presència de l’home el que dóna sentit al món. La naturalesa, per ella mateixa, no té més que una presència immediata, el sentit i el significat no són altra cosa que la projecció que, sobre ella, fa l’home que la contempla. El fruit d’aquesta contemplació és l’obra d’art.
D’aquest context neix Cercles (1992-1995), un món de realitats imaginades, un lloc interior, una visió. Pintures de somni creades a partir de l’espontaneïtat en les que, sense ajuda de convencions pictòriques, Domènec Triviño troba una manera elemental, primària de representar. Segurament l’actitud de Domènec Triviño contra les convencions pictòriques s’està extremant. Ho diem perquè els darrers anys, amb Parcel.lacions (2002) es palesa una disgregació del pla pictòric que el podria portar a una ruptura semblant a la de Miró durant l’etapa surrealista, que allunyant-se de la pintura de cavallet buscava noves vies d’expressió com el collage, las pintures-objecte o les construccions.
ANNA PUJADAS
Dra. En Història de l'Art
Professora de Teoria de l'Art de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)
Professora de l’Escola de Disseny i Art EINA de Barcelona
Dra. En Història de l'Art
Professora de Teoria de l'Art de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)
Professora de l’Escola de Disseny i Art EINA de Barcelona
Carta a Charles Baudelaire -collage i pintura -2005
Carta a Juan Agustin Goytisolo-collage - 2005
Carta a Pablo PIcasso -collage i pintura - 2005
Carta a Fernando Pessoa-collage i pintura-2005
Carta a Joan Vinyoli-collage i llapis -2003
Sota aquest títol prestat d'un relat de l'autor francès Georges Bataille (1897-1962) s'aixopluga aquesta exposició. A partir dels textos del meu dietari "Entre un somni i la realitat" publicat a la revista local Artilletres relaciono
art i literatura, pintura i literatura, pintura i poesia. Per una banda
ho faig amb les meves sèries relacionades amb la lletra escrita: Notebook, diari de l'artista, de l'any 1992 i amb Cercles del 1994 amb l'homenatge a Joan Vinyoli.
La relació entre aquestes dues arts silencioses pot ser, com en aquests
casos de recolzament de l'obra. En l'any del llibre, faig el meu
personal homenatge a alguns escriptors de tots coneguts com Jaime Gil de Biedma, Ramon Llull, José Agustin Goytisolo, Joan Vinyoli, Charles Baudelaire, Henri Michaux pintor i escriptor i també Francis Picabia i Pablo Picasso.
No hay comentarios:
Publicar un comentario