Mostrando entradas con la etiqueta Text per el cataleg de l'exposició. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Text per el cataleg de l'exposició. Mostrar todas las entradas

martes, 28 de marzo de 2023

"Des petits riens" Exposició de collages

 


    


        Al final del 2019 trasllado el meu taller a un espai més gran. Això em permet retrobar material amagat en caixes, i donarà pas a una experimentació amb els papers enganxats i altres elements. Apareix així el collage amb més força, si bé ja l'havia fet servir en algunes obres de sèries anteriors. És el moment on elements figuratius s'incorporen per denunciar l'actualitat més rabiosa o per deixar surar temes que em preocupen. Durant l'etapa més fosca de la pandèmia de la COVID-19 em tanco quasi cada dia al taller i m'adono que el més necessari per mi és pintar, treballar. No com a teràpia exclusivament, sinó perquè això permet que la creació avanci en unes direccions que mai creia que seguiria.
     L'empremta del collage esdevé a través de totes les obres, un valor afegit a la pintura. L'abstracció limita l'expressió i només amb la incorporació d'elements figuratius externs a la pròpia pintura em permet explicar històries.

Els meus collages són de vegades reivindicatius, de denúncia i mostren el meu punt de vista sobre temes d'actualitat i sovint recurrents.

    A voltes també m'interessa donar valor a papers, i objectes pobres trobats o seleccionats que assenyalen una biografia emocional personal. Tot i això sempre dins una construcció estètica.

 

Domènec Triviño, març 2023

 

 


 

 


 


 

 
 



 

 



 

 

 

jueves, 12 de marzo de 2020

L’EMPREMTA DEL COLLAGE


    

En definitiva, si tota la meva obra és una experimentació, 

aquí amb els collages és també manifest.

 




   

Aquesta exposició, on podem veure peces realitzades en diferents moments de la trajectòria de l'artista, té el collage com a punt comú i essencial a totes les obres aquí exposades.

El collage apareix quan l'artista, que ha estat en contacte amb diferents elements que podrien ser recollits de la brossa, del carrer, de la fàbrica, s'ha sentit atret per la càrrega emocional que transmeten. Sempre són papers o objectes gastats, viscuts, que, de no ser per la seva intervenció, desapareixerien. La seva incorporació a la tela o el paper té la voluntat de fer-los servir per potenciar el discurs i, en altres ocasions, per fer valdre l'objecte estètic. També l'objecte, sigui paper o no, és sotmès de vegades a transformació per l'acte conscient de l'artista.

 


Podem dir que, si el collage recorre tota l'obra de l'artista, ho és d'una manera desigual i sense la voluntat de mantenir la tècnica de forma omnipresent. Així doncs, el collage té aquí variades intencions en funció de la sèrie que té l'artista ocupat i de la seva necessitat expressiva.

 

És amb Cercles que Triviño introdueix per primera vegada de manera conscient uns cercles de cartró i unes volanderes de procedència fabril que alterna amb uns monotips en una sèrie per homenatjar el poeta Joan Vinyoli. La presència d'elements aliens al suport apareixen per segona vegada a la sèrie Parcel·lació de l'any 2000, però molt tímidament pel que fa a la quantitat. Aquí, algunes formes, en les obres sobre paper, són clarament geomètriques i de contrast harmoniós. Més tard cap a l’any 2004 la sèrie Suite Natura, presenta amb uns colors, sense la cuina pictòrica rica en gruix i petjada, unes superfícies de paper acolorit enganxat en unes obres que, com va explicar l'Anna Pujadas al catàleg per la retrospectiva de l'any 2017,  «[...] És molt evident altre cop a la sèrie Suite natura (2004) on Triviño en lloc de dibuixar línies a mà provoca que aquestes línies es formin per si soles a partir d'estripar el paper. La coloració de l'estrip contrastant amb la del paper genera unes línies que no es pot pas dir que les hagi pintat l'artista, ja que s'han fet per atzar a partir d'una acció de l'artista...». 



 

També, l'any 2005 amb la sèrie Paraules múltiples aborda, amb fotografia el collage fotogràfic diguem sense matèria tàctil, algunes problemàtiques que ja es deixaven entreveure com el problema de l'aigua en el futur i ara en algunes poblacions menys afavorides. Pel que fa a l’inici de la mostra trobem obres acadèmiques de principi dels setanta i unes obres de reciclatge de materials sobrant de pintar que aprofitats es converteixen en obres noves. Aquesta és una manera de treballar que apareix en l'obra de l'artista al principi del seu recorregut artístic i ara en algunes obres del 2019.

 

Més endavant, en el text ja anomenat, l'Anna Pujadas també hi diu: «A Reserves (2009) específicament Triviño utilitza sorra de sílice com a material que enganxa a la pintura i que crea formes irregulars i atzaroses. En la fabricació del vidre, algunes matèries primeres naturals (sorra de sílice, carbonat sòdic, pedra calcària i vidre reciclat) es combinen per què després de 24 hores a 1500 produeixin un líquid enganxós amb la consistència de la mel que, un cop emmotllat i refredat, donarà lloc al vidre».

En definitiva, l'artista crea un món fet de records, intuïcions i sensacions difuses amb unes imatges d’un contingut a volta inconscients i d'altres més clares. Deixa més espai a l’espectador perquè faci la seva interpretació.


 

Arribat al final del recorregut que porta de la primera exposició, l'any 1989, a la mostra retrospectiva del 2017, l’artista comença una nova etapa marcada per l'allunyament del seu entorn laboral i, al cap a la fi, del seu paisatge. Un paisatge que va marcar la seva inspiració o, si més no, alguns elements propers n’apareixen a les seves obres.

És llavors, al mateix temps que prepara i presenta les seves últimes pintures l'any 2019 a l'Acadèmia de Belles arts de Sabadell sota el títol de TRACES, aprofitant el canvi de taller, que engega una mirada sobre obres del passat, inèdites, i decideix mirar d’agrupar totes les obres on el collage apareix amb més o menys importància i amb intencions diferenciades.

En conclusió, si tota la seva obra és una experimentació, aquí amb els collages és també manifest. Hi trobem homenatges a pintors o escriptors admirats com Joan Miró, Kurt Schwitters, Henri Michaux, Ràfols Casamada, JV. Foix, Joan Vinyoli a d'altres on la seva preocupació per assumptes col·lectius i d'actualitat com la contaminació, la política, les guerres i la immigració, davant les quals l’artista no es pot mostrar indiferent. I això, en definitiva, és del que va l’ART.  Espai 2


     




 


  
 



domingo, 7 de septiembre de 2014

Joan Vinyoli, el poeta convincent.




Joan Vinyoli, el poeta convincent.
Aquest any fa 20 anys de l'exposició itinerant que vaig muntar amb la sèrie Cercles (1992-1994) per vàries ciutats del país (Sabadell, Castellar del Vallès, Manresa, Terrassa i Sant Cugat).
Els homenatges de l'any 1994, quan feia 10 anys del traspàs del poeta, van ser escassos per no dir nuls. Segons alguns articles de premsa de l’època, l'única claror en aquesta falta d’homenatges era el compromís de publicar l'edició completa dels seus poemes per part del seu editor. Així, mentre fa 20 anys hi havia poca transcendència pública sobre el seu llegat, ara ens trobem en ple any Vinyoli.
Joan Vinyoli, que beu de Rilke i de Riba, amb els seus "temes" s'apropa al públic d'una manera immillorable, ja que, tot el que els seus sentits capten passa de l'emoció a esdevenir una experiència universal. Després de passar pel filtre subjectiu del poeta es veu com allò viscut esdevé poema viu.

Sense temps per crear una revisió ambiciosa de la sèrie Cercles, presento unes pintures noves en record del poeta i de la il·lusió sentida l'any 1994 amb la sèrie Cercles, tant fent els treballs com descobrint la poesia de Vinyoli. Aquests dies de Festa Major trec del meu arxiu personal alguns papers de caràcter recordatori que acompanyaran les pintures noves.
El temps passa i els 20 anys del meu homenatge semblen lluny i encara em sorprenc a mi mateix buscant el Cercle Convincent amb la mateixa il·lusió.
Domènec Triviño .







viernes, 10 de enero de 2014

Els Marges-3 Aurora Matarín

 Fronteres-mixta damunt fusta-90x69cm

 Jocs d'intercanvis-mixta damunt fusta-130x86cm




 Piercing-mixta damunt fusta-120x52cm


 ELS MARGES: REFUGI DE LA DIVERSITAT
Obres de Domènec Triviño i Aurora Matarín

Segons Gilles Clément al seu assaig Manifest del tercer paisatge els territoris residuals i marginals són el refugi de la diversitat. Es tracta d’espais dubtosos, sense funció determinada on la política i la cultura han deixat d’exercir el seu poder reductor i homogeneïtzador, espais on tot el que ha estat deixat de banda pot sobreviure. Els marges són l’asil, aixopluc del que és diferent, multiforme. Aquest assaig va ser l’esperó que va portar Domènec Triviño i Aurora Matarín a consagrar part de la seva obra a la idea de marge. Pels dos l’assaig va ser el descobriment d’un concepte que ja estaven treballant i, a la vegada, el motiu d’adonar-se que ho estaven fent en paral·lel, els dos al mateix temps. Com veurem més avall, Domènec Triviño en la seva obra aborda més aviat l’aspecte estètic dels marges, mentre que Aurora Matarín hi integra també l’aspecte social.

Aurora Matarín o la renovació creativa
El centre no és el lloc de la renovació creativa, aquesta s’esdevé en els marges. El centre és immòbil, arrogant, satisfet de si mateix; està a l'ombra dels marges. En contrast, les regions del marge, gairebé invisibles, a penes perceptibles, generen tensions que ens indiquen que està a punt de canviar alguna cosa.
Si el marge és un concepte d'espai, també es refereix a una realitat geopolítica que la gent viu cada dia, a una realitat social. Hom pot interessar-se també pels marges de la nostra societat. Tant si és en un text, en una pintura o en la societat, el marge sempre marca el límit entre el que és controlable i el que és incontrolable, entre el que un està autoritzat a fer i ser, i el que és millor no fer o no ser. Un marge és una frontera que marca la norma i la seva transgressió.
En aquest sentit, ser marginal, significa negar les convencions i els costums d'una societat, violar les seves lleis i les seves prohibicions. La marginalitat resulta d’un rebuig dels valors dominants. Pot ser sinònim de relegació, però també de mobilització i de dinamisme. Per què la marginalitat pot exercir el seu paper en el procés econòmic, afectar les decisions polítiques, induir un canvi en les normes socials i morals i, per tant, per això tenir un alt poder de generació, creació.
Aurora Matarín omple les seves obres d’objectes que podríem titllar de “marginals”. Són coses que la societat vomita, deixalles d’objectes repudiats, articles abandonats. Són restes procedents d'un estil de vida en descomposició. Gairebé tots els ha trobat en un barri marginal de Barcelona, al Poblenou. Són cartells vells, peces de fusta, peces mecàniques, senyals de trànsit, adhesius de propaganda, productes industrials, plàstics, envasos, embalatge... residus de la nostra societat que atrapen la vida tal i com és. Aquests objectes marginals permeten a Aurora Matarín un estat crític, un comentari irònic.
Aurora Matarín recull objectes que han estat llençats al marge i els integra en un teixit artístic on nous territoris veuen el dia. Ser llençat al marge és patir el sentiment indicible de ser abandonat, però també és ser abocat a un espai de trobades i d’intercanvis (personals, culturals, lingüístics...), a espais per descobrir. Un marge és un requadre, un límit, una frontera, una línia de demarcació, i com a tal exclou perquè tanca. No obstant, un marge és també una zona fronterera, un entredós, un forat, un estat de “borderline”, de lloc d’intercanvi i, per tant, inclou perquè obre.
Els objectes que poblen les teles d’Aurora Matarín, al haver viscut l’experiència de la marginació, contenen la força de la renovació. L'estatut de marginalitat implica la noció de precarietat, fragilitat, però també com hem dit, d’experimentació, d’improvisació, d’innovació, de participació, de noves possibilitats. La marginalitat és la independència, la llibertat d'establiment i de demostració. La marginalitat s’ha identificat sovint amb el discurs crític. La marginalitat és desestabilitzadora social, critica aberracions del sistema, de la societat de consum, de l'hegemonia de la cultura oficial i elitista. Per això la marginalitat té capacitat de renovació, de regeneració. El sistema artístic i cultural sempre renova pels marges.

Anna Pujadas.
Dra. Història de l’Art.
Professora Lectora de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona
Professora de l’Escola de Disseny i Art EINA de Barcelona




Els Marges-2009 -2



 ELS MARGES: REFUGI DE LA DIVERSITAT
Obres de Domènec Triviño i Aurora MatarínSegons Gilles Clément al seu assaig Manifest del tercer paisatge els territoris residuals i marginals són el refugi de la diversitat. Es tracta d’espais dubtosos, sense funció determinada on la política i la cultura han deixat d’exercir el seu poder reductor i homogeneïtzador, espais on tot el que ha estat deixat de banda pot sobreviure. Els marges són l’asil, aixopluc del que és diferent, multiforme. Aquest assaig va ser l’esperó que va portar Domènec Triviño i Aurora Matarín a consagrar part de la seva obra a la idea de marge. Pels dos l’assaig va ser el descobriment d’un concepte que ja estaven treballant i, a la vegada, el motiu d’adonar-se que ho estaven fent en paral·lel, els dos al mateix temps. Com veurem més avall, Domènec Triviño en la seva obra aborda més aviat l’aspecte estètic dels marges, mentre que Aurora Matarín hi integra també l’aspecte social.
Domènec Triviño o l’obertura d’un horitzó
El mot “marge” deriva del llatí “margo” que significa “vora, límit, frontera, riba”. A l’interior d’una pàgina, delimita generalment un espai dins del qual el text és cridat a desenvolupar-se. El marge circumscriu un territori sense el qual no hi hauria text. La unitat d’un text, la seva figura, depèn de la deguda marcació dels límits. Els marges són la condició de tota configuració i per això, la condició de tota creació. El marge és un espai buit o de transició, la frontera entre el text i els seus entorns. Evoca un fora, una extremitat, una cantonada, és el final d'una superfície i també el començament d'una altra. Quan dibuixes una línia, no saps si és l’inici d’una figura o el seu final, no distingeixes si amb ella s’origina o s’acaba una forma. La línia positiva, al mateix temps nega. Igualment s’esdevé amb les línies que estripen les teles de Domènec Triviño que tant poden ser el començament com el final d’una forma.Els marges tenen un valor bifocal: tenen la capacitat de separar o de relligar el que és dins i el que és fora. El marge que tanca i separa, també pot ser un lloc o un principi de l'atracció, la combinació, la transmissió i el descobriment del que està a l'altra banda. El marge és un principi liminar (que està al llindar), un principi d'obertura, de il·luminació, de transició a l'alteritat. Les pintures de Domènec Triviño són camps monocromàtics esquinçats normalment per blanc. Aquest espai blanc que Triviño obre és el marge que a través de les obertures en el buit permet la materialització d’alguna cosa. Merleau-Ponty afirmava que una cosa no era mai vista per si sola, sinó sempre en relació a un "camp". Era sempre sobre un fons que es desplegava un horitzó, el qual, permetia l’aparició d’una presència i que feia aixecar la mirada. La percepció, segons va descriure Husserl, és un fenomen que consta de dos horitzons: un d’intern i un d’extern. L'horitzó intern correspon al que coneixem d’alguna cosa, i l'horitzó extern (el marge) correspon al que desconeixem d’alguna cosa. Per això es pot dir que, connectant ambdós horitzons, donem a conèixer el desconegut. Els espais que esqueixen els camps de color de Domènec Triviño justament són connectors, organitzant les formes, les relacionen entre elles. Per damunt de tot, aquests esquinçaments són espais, “sites” manllevant el terme a Richard Simthson, un dels primers escultors en fer “earth works”. Per Simthson, en una obra hi havia un focus central que era el “non-site” y després hi havia el “site”, que era el marge desenfocat on la ment perdia els límits d’aquell centre i on la ment s’impregnava d'un sentit oceànic, per dir-ho així. En les teles de Triviño hom té també la sensació d’un oceà de color monocrom lacerat per horitzons on endinsar-se.Anna Pujadas.
Dra. Història de l’Art.
Professora Lectora de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona
Professora de l’Escola de Disseny i Art EINA de Barcelona














Suite Natura-2004-06

 Suite Nature nº10 /mixta sobre papel-2004
Col.lecció del Col.legi de Aparelladors i  Arquitectes de Barcelona (Terrassa)

 
 
DOMÈNEC TRIVIÑO I LA PINTURA-POESIA

El 7 de setembre de 1854 Delacroix confessava la seva predilecció per les arts silencioses, per aquelles coses mudes que professava Poussin. Segur que quan va escriure silencioses pensava en el comentari que Simònides atribueix a Plutarc, que "la pintura és poesia muda i la poesia és pintura parlada".

Un mateix camí s’utilitza per fer sensible a l’ull el que normalment nomes apareix al sentit de l’oïda. Aquesta unitat de text i imatge respon a la idea simbolista, en concret baudelairiana, de les correspondències. Tot el moviment simbolista va ser influenciat per la revelació poètica de les correspondències al llibre de poemes Les flors del mal de Baudelaire. El primer vers d’aquest llibre escriu: "Els perfums, els colors i els sons es responen". Per aquest poeta francès totes les coses tenen darrera d’elles un llegat misteriós a causa del qual una cosa reclama l’altra: un perfum, un color o una música es responen, són anàlegs. "A negre, E blanc, I vermell, U verd, O blau: vocals" diu el vers que enceta el sonet Vocals de Rimbaud, manifest simbolista de l’anomenada “audició colorada”. Hi ha una relació, diran els simbolistes, entre el signe gràfic com a imatge i la cosa que aquest signe significa, exactament igual com passa en l’alfabet xinès. Més encara, tots els mots estan constituïts per una col·laboració entra la veu, l’ull i l’objecte. La mà dibuixa mentre la boca recorda. La "o" no és res més que el dibuix que conformen els llavis quan aquesta és pronunciada.

És la correspondència de pintura i poesia el que interessa a Domènec Triviño. Es tracta d’entendre la pintura com a poesia visual, d’aconseguir una fusió entre una imatge poètica i una imatge visual per ampliar el nostre camp de percepció, la nostra manera de veure la realitat, per anar més enllà de la pintura. La font principal de Domènec Triviño és l’ull de la imaginació. Si la realitat és, com diu Kant, quelcom que l’home construeix a partir de les seves facultats de conèixer, aleshores qualsevol construcció de la realitat és igualment vàlida, perquè tota realitat és una construcció subjectiva. La realitat creada per la imaginació és tan veritat, certa, o real com la realitat que veiem pels ulls. De fet, és la presència de l’home el que dóna sentit al món. La naturalesa, per ella mateixa, no té més que una presència immediata, el sentit i el significat no són altra cosa que la projecció que, sobre ella, fa l’home que la contempla. El fruit d’aquesta contemplació és l’obra d’art.

D’aquest context neix Cercles (1992-1995), un món de realitats imaginades, un lloc interior, una visió. Pintures de somni creades a partir de l’espontaneïtat en les que, sense ajuda de convencions pictòriques, Domènec Triviño troba una manera elemental, primària de representar. Segurament l’actitud de Domènec Triviño contra les convencions pictòriques s’està extremant. Ho diem perquè els darrers anys, amb Parcel.lacions (2002) es palesa una disgregació del pla pictòric que el podria portar a una ruptura semblant a la de Miró durant l’etapa surrealista, que allunyant-se de la pintura de cavallet buscava noves vies d’expressió com el collage, las pintures-objecte o les construccions.
 
ANNA PUJADAS
Dra. En Història de l'Art
Professora de Teoria de l'Art de la Universitat  Pompeu Fabra (UPF)





 Suite Nature nº65 /mixta sobre papel-70x50cm-2006


Suite Nature nº61 /mixta sobre papel-70x50cm-2006

LA MÁGICA Y SUGERENTE “SUITE NATURA”
DEL PINTOR DOMÈNEC TRIVIÑO

El pintor de Castellar del Vallès, Domènec Triviño Agüera, ha expuesto varias veces en Terrassa sin embargo, en cada nueva ocasión, su obra aparece más intensa en ideas, conceptos y calidades.
Ahora en la sala del Col.legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, en su delegación terrassense, Triviño muestra una serie de recursos mixtos mediante “collages”, acrílicos, etc.… Y en los cuales mucho evidencia que pueden haber tantas abstracciones pictóricas como cultivadas sensibilidades personales con sus propios criterios de vanguardias e incluso de postmodernidad.
En este concreto caso, el artista llega a la esencialidad estética sirviéndose, sencillamente, de una línea o de un plano amén de amplias tonalidades a veces con solo incisivas pero significantes coloraciones. Conforme así, Domènec Triviño realiza una peculiar “Suite Natura “donde insinúa diversos sutiles paisajes imaginativos a través de esa simplicidad narrativa que busca y consigue un verdadero esencialismo minimalista. De manera que, en cada tema, se juntan armonía, coherencia, simetría y dimensionalidad, aunque las pinturas sean de escaso tamaño, si bien la expresividad objetual, en cada una de ella, potencia la reflexión, la percepción, el ritmo y la honda y mágica metáfora intelectual.
Por de pronto, Triviño nos ha vuelto a motivar con estas sugerentes creaciones. En donde el constante descubrir de inéditas e individuales posibilidades plásticas manifiesta la fuerza de un artista, de intensa vida interior, incansable por encontrar, en su in formalismo, esa poética del silencio, de la magia y de la serenidad.
Félix Riaza. Diario de Terrassa jueves 23 de febrero del 2006


Suite Natura nº12/mixta sobre paper-70cmx50cm- 2006


Cercles - 1994

 El principio de todas las cosas-oleo y lapiz /papel 35x25cm-1994



EL CERCLE CONVINCENT
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
_i mai potser no n’estaràs segur_
que has assolit el cercle convincent
CERCLES_ Joan Vinyoli


Per damunt de qualsevol altra consideració, l’actual obra de Domènec Triviño reclama una interpretació eminentment poètica, des de la complexitat que suposa un univers d’indicis i senyals que van a la conquesta d’un llenguatge propi, en el qual, la primera premissa l’ocupa el cercle.
Un cercle incessant i obsessiu, perseguit en la seva fi com un somni que burxa per escapar-se, que s’interpreta a si mateix en un progressiu coneixement i acaba per assemblar se a un quadre únic, vist des dels més diferents prismes del discerniment.
Domènec Triviño fa participar l’espectador en una experiència infinita i renovada, una experiència reempresa cap a un atzar que apareix i desapareix per acabar retornant a l’evidència d’un principi originari o dionisíac en paraules de Nietzche.
L’Art no es recolza en una senzilla interrelació de formes; és doncs, una abreviada indagació al voltant d’una arrel, d’una idea, en aquest cas els cercles que vesteixen el treball de Domènec Triviño, els quals es convulsionen, entre transparències, en una infinitat de matisos, amb unes textures que van des de la saborositat a la tragèdia, però amb una desbordant provisió de lirisme.
La simplicitat del cercle contrasta amb la capacitat que té aquesta pintura d’adquirir unes característiques, de tal subjectivitat arrelada en els laberints del propi pensament, que l’artista necessita projecta-les cap a la ment de l’espectador i descobrir-nos un món a mig camí entre allò orgànic, en el qual aquest darrer aspecte es presenta com el sistema central amb el qual mesurar totes les sensacions.
Tot i això, com diria Vinyoli, mai potser no n’estaràs segur, que has assolit el cercle convincent.
Francesc Cutxet i Domènech, critic d'art



 Cercle 2- mixta sobre paper 40x35cm-1992


Cercles-mixta sobre paper 40x35cm-1994.
Col.lecció de l'artista.





Dos cercles i un quadrat/ fons groc- 40x30cm-1994
Col.lecció de l' artista.
 



Descubrí la poesía de Joan Vinyoli cuando tenia la serie bastante adelantada. Por otro lado me había hecho el propósito de empezar a leer en catalán. Decidí hacerle un homenaje al descubrir una poesía que me emocionaba y al conocer su poema Cercles vi que era imposible no hacerlo. Se realizaron unas serie de exposiciones itinerantes por ciudades de Cataluña coincidiendo la primera Bellas-artes de Sabadell con el décimo aniversario de la muerte del poeta.
Domènec Triviño.2009

martes, 7 de enero de 2014

Domènec Triviño, pintor



En un pintor com Domènec Triviño les formes i els colors no sorgeixen tan sols dels moviments de la mà, sinó que tenen la seva gènesi en la seva vida íntima i, aquests cromatismes i morfologies, són els portaveus de les seves vivències, dels seus sentiments, són, en definitiva, el seu vehicle expressiu. Una de les caracteristiques del conjunt de la seva obra rau en l'elementalitat de les formes, dels signes i els conceptes, referents a la fi que exerceixen la funció de coordinar la superficie dels quadres i també la de revestir la idea d'un corpus sensible, subjectiu i sintètic.
La pintura és una evocació màgica i, quan el motiu evocat, quan la idea ressucitada s'incorpora i ens mira a la cara, nosaltres no tenim dret a discutir les fórmules evocatives del bruixot", aquesta cita de Charles Baudelaire ens serveix de pretext per entrar en el món sintètic de Triviño, des del qual ell ens apropa a les seves personals i subjectives refèrencies, l'essencial de la seva imaginació i la concepció nua que té de les coses, coses i cossos que deprés ell traslladarà al suport pictòric.
És en definiiva, el rol que s'ha atorgat per actuar com aquell "bruixot" del qual ens parla Baudelaire, i poder servir, d'aquesta manera, de pont entre els estrats materials, l'allò tangible, i els estrats espiriruals del nostre entorn més proper. En qualsevol cas, la realitat ja no és una fita sinó un instrument de la espressió estètica i és que l'harmonia de les seves composicions, no es concep com una conjunció entre contraris, sinó com a una efusió d'un esperit depurador per expressar la concreció.
La recent producció estètica de Triviño neix, probablement, del compromís amb uns principis, on es conjuguen l'espai i el concepte, la forma i la matèria, per arribar a suggerir-nos una intimitat i per testimoniar-nos, sota la seva peculiar metamorfosi, la sensibilitat de l'actor, resultant unes obres que es mouen entre espais neutres però que no estan absents de tensions i correspondències, unes tensions que, essent autònomes per a cadascun dels elements, es complementen i actuen com a morfologies aglutinadores d'energia.
Francesc Cutxet i Domènech, critic d'art


El artista en 2007


Domènec Triviño, pintor
En un pintor como Domènec Triviño las formas y los colores no surgen tan solo de los movimientos de la mano, si no que tienen su génesis en su vida intima y , estos cromatismos y morfologías, son los portavoces de sus vivencias, de sus sentimientos, son en definitiva, su vehículo expresivo. Una de las características del conjunto de su obra radica en la elementalidad de las formas, de los signos y de los conceptos, referentes al fin y al cabo que ejercen la función de coordinar la superficie de las telas y también la de revestir la idea de un corpus sensible, subjetivo e sintético.
“La pintura es una recreación, una operación mágica y, cuando el motivo evocado, cuando la idea resucitada se incorpora y nos mira a la cara, nosotros no tenemos derecho a discutir las formulas evocativas del brujo”, esta cita de Charles Baudelaire nos sirve para entrar en el mundo sintético de Triviño, desde el cual el nos acerca a sus personales y sugestivas referencias, lo esencial de su imaginación y la concepción desnuda que tiene de las cosas, cosas y cuerpos que después el trasladara al soporte pictórico.
Es, en definitiva, el rol que se a otorgado para actuar como aquel “brujo” del cual nos habla Baudelaire, y poder servir, de esta manera, de puente entre los estratos materiales, lo tangible, y los estratos espirituales de nuestro entorno mas cercano. En cualquier caso, la realidad ya no es una meta si no un instrumento de la expresión estética y es que la armonía de sus composiciones, no se concibe como una conjunción entre contrarios, si no como una efusión de un espíritu depurador para expresar la concreción.
Siendo la obra pictórica un conjunto de signos estético que pretenden incidir en nuestras emociones y recrearlas mediante unos mensajes codificados, siendo también la obra pictórica una confesión del autor, podemos decir que las recientes y frágiles piezas de Domènec Triviño intentan acercarnos a su experiencia vital poseedora de un significado recuerdo-fantasía-idea, que se convierte en lucha consciente para disfrutar del inconsciente, a decir, dar a la imagen un sentido cósmico y asociar las ideas a unas formas mentales y luminosas.
La reciente producción estética de Triviño nace probablemente, del compromiso con unos principios, donde se conjugan el espacio y el concepto, la forma y la materia, para llegar a sugerirnos una intimidad y para testimoniarnos, bajo se peculiar metamorfosis, la sensibilidad del actor, resultando unas obras que se mueven entre espacios neutros pero no desprovistos de tensiones que en cada unos de sus elementos, se complementan y actúan como morfologías aglutinadoras de energías.
Francesc Cutxet i Doménech, critico de arte


Manchas y colores en la mesa de trabajo del taller del artista