MERCAT D'ART / NADAL 2014

 

El 29 de novembre s’inaugura el mercat d‘Art de Nadal de la Galeria Santi Art a Castellar del Vallés. No serà l’únic ja que per aquestes dates tot Catalunya s’omple de propostes per apropar l’Art a la gent. Aquesta iniciativa que va començar a principi del mil·lenni va deixar d’existir desprès de dos o tres anys d’existència. Ara comença un nou cami que esperem sigui profitós per tots els amants de l’Art. En una de les ocasions anteriors  amb un text molt aclaridor sobre el que son aquestes petites exposicions col·lectives i el seu caràcter de mosaic artístic, la professora de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra Anna Pujadas deia en un article publicat a La Forja al desembre del 2003 entre altres coses: 

“Les obres que aquests artistes exposen aquests dies a Santi Art són la major part d'elles pintures sobre paper i de petit format. Tenen, per tant, la pretensió de fer l'art assequible al gran públic i de jugar en contra dels grans marxants i de les galeries consagrades que inflen els preus aprofitant l'aura sagrada que sempre emet una obra d'art. Fent una comparació amb el teatre, és cert que hi ha grans companyies que fan muntatges espectaculars, plens de secundaris i d'il·luminacions vistoses. Però també hi ha aquells actors reconeguts que volten per les ciutats petites i fan un teatre que, prenent el mot a la pintura, anomenen «de petit format». En aquestes obres de teatre, sovint monòlegs i amb una posada en escena mínima, aquests professionals acosten l'essència del teatre a aquells pels qui aquest és poc habitual. Aquests artistes també ens acosten els fonaments de la pintura, amb els seus estils diversos, uns més aviat surrealistes, d'altres clarament abstractes, ens recorden que pintar és conjugar colors damunt d'un pla amb l'objectiu de conformar una obra bella que plagui als contempladors. També és cert que, al costat d'aquestes obres «de butxaca», cadascun dels sis artistes s'ha presentat amb una gran tela, d'aquelles sumptuoses que ni tan sols demanen marc, com per explicar-nos que els suports i els formats no marquen cap diferència.”

 

Pintura / 12 - 11-2014 - mixta sobre paper   39 x 29cm. Domènec Triviño

 

Pintura / 8 - 11-2014 - mixta sobre paper   33 x 23c.Domènec Triviño

Joan Vinyoli, el poeta convincent.

Joan Vinyoli, el poeta convincent.

Aquest any fa 20 anys de l'exposició itinerant que vaig muntar amb la sèrie Cercles (1992-1994) per vàries ciutats del país (Sabadell, Castellar del Vallès, Manresa, Terrassa i Sant Cugat).

Els homenatges de l'any 1994, quan feia 10 anys del traspàs del poeta, van ser escassos per no dir nuls. Segons alguns articles de premsa de l’època, l'única claror en aquesta falta d’homenatges era el compromís de publicar l'edició completa dels seus poemes per part del seu editor. Així, mentre fa 20 anys hi havia poca transcendència pública sobre el seu llegat, ara ens trobem en ple any Vinyoli.

Joan Vinyoli, que beu de Rilke i de Riba, amb els seus "temes" s'apropa al públic d'una manera immillorable, ja que, tot el que els seus sentits capten passa de l'emoció a esdevenir una experiència universal. Després de passar pel filtre subjectiu del poeta es veu com allò viscut esdevé poema viu.

Sense temps per crear una revisió ambiciosa de la sèrie Cercles, presento unes pintures noves en record del poeta i de la il·lusió sentida l'any 1994 amb la sèrie Cercles, tant fent els treballs com descobrint la poesia de Vinyoli. Aquests dies de Festa Major trec del meu arxiu personal alguns papers de caràcter recordatori que acompanyaran les pintures noves.

El temps passa i els 20 anys del meu homenatge semblen lluny i encara em sorprenc a mi mateix buscant el Cercle Convincent amb la mateixa il·lusió.

Domènec Triviño .

”El paisatge dels meus quadres és la fàbrica “

fotografia de domènec triviño

Domènec Triviño
Pintor
”El paisatge 
dels meus quadres
 és la fàbrica    “

Hi ha tres escenaris que han marcat la seva manera de pintar, i són els llocs on ha viscut: Cardona, Liège i Castellar. Bàsicament autodidacte, ha compaginat la pintura amb la feina a la fàbrica del vidre.

· Parles de tres escenaris importants a la teva vida, quins són? 

Cardona és un d’ells, és el poble on vaig néixer. Deprés, els meus pares, el meu germà i jo vam emigrar a Liège, a la part francòfona de Bèlgica. Allí em vaig criar i vaig créixer. L’escola era en francès. El tercer escenari és Castellar, el lloc on m’he casat i visc des d’aleshores. Terrassa, on hi vaig viure un any important per mi  no m’ha marcat tant. En aquesta ciutat hi tinc un grup important d’amics artistes.

· Per què van prendre la decició de marxar, els teus pares? 

El meu pare treballava a la mina de sal de Cardona. Li van oferir feina amb contracte a Alemanya,  i vam marxar un any. Després, vam tornar i al cap de poc vam tornar a marxar,  aquest cop a Bèlgica, també per feina. A casa sempre hem estat una família obrera.

· I la vena artística, d’on et ve?

A mi sempre m’ha agradat pintar i dibuixar. El meu pare feia moltes fotografies de nosaltres a Bèlgica amb una camara alemana i potser això em va influir considerablement. Mes tard cap a l'any 1968 vaig comprar el llibre "Grammaire élémantaire de l'image"de l'Albert Plécy de la biblioteca Marabout. capdal en l'enteniment de les possibilitats de la fotografia. La fotografia ha tingut sempre molta importància per mi. Més tard, a l’escola, vaig escollir l’itinerari de Belles Arts. Vaig fer-ne dos cursos, fins que vam tornar cap aquí...

·Vau tornar a Catalunya perquè les coses no anaven bé?

 El meu germà gran va decidir casar-se amb una belga i el meu pare va témer que no ens enganxéssim allí i vam tornar, amb els meus altres dos germans, que ja van néixer a Bèlgica. Això va ser l’any 1973.

· I com us va anar, la tornada?

Vam tornar a un pis que teníem a Sabadell. Per mi, va ser un cop molt fort, perquè m’havia d’enfron- tar amb un idioma que no dominava. Per això, l’enyorança té molta importància en la meva manera de fer. En un primer moment, vaig intentar entrar a l’Escola Massana però vaig desistir, ja que no hi havia diners i la llengua m’era un obstacle. Em vaig treure les oposicions per entrar al Banc Sabadell però, poc després, em van cridar per anar a fer el servei militar, a Sant Climent Sescebes. I quan vaig tornar vaig posar-me a buscar feina, no tenia opció a fer gaire el bohemi i viure dels pares. Mentrestant, anava pintant, però sempre de forma autodidacta.

 No vas arribar a apuntar-te a cap escola d’art? 

Bé, sí, anava a l’acadèmia Tedas, a prop del Carrer de la Indústria de Sabadell, però no eren estudis reglats, era una acadèmia molt lliure.

· Quan arribes a Castellar?

La meva dona és de Castellar. Em vaig casar i vaig venir a viure aquí, hi sóc des d’aleshores.

· I on has treballat aquests anys?

 Vaig estar un any ajudant una gent que es dedicava al disseny d’interiors i que tenia un local a la Creu Alta de Sabadell. Després, vaig entrar a la fàbrica del vidre, a Vidreria Vilella, i em van fer fixe de seguida. I aquest ha estat el meu paisatge, la fàbrica, i també és el paisatge dels meus quadres.

· I com ho podem saber, els espectadors, que la fàbrica és als teus quadres?

 Perquè als meus quadres hi ha ele ments de la fàbrica: Elements de la serie Notebook, els cercles, els culs d’ampolla, la sorra de la fàbrica... Jo ja volia fer abstracte, i pintava allò que jo veia a la meva realitat quotidiana, de vegades sense saber-ho conscientment.

· Estàs treballant en algun projecte, ara?

Sí, una exposició retro, que jo en dic. Vol ser una retrospectiva de les sèries de quadres que he fet fins ara, però acompanyant-les de documentació i material que he fet servir i que té a veure amb la fàbrica. L’exposició em servirà per recollir el que he fet fins ara i plantejar-me: i ara, què? Sempre he estat en constant evolució, cada sèrie és diferent.

PUBLICAT A LA CONTRA DE L'ACTUAL AL NUMERO 281 DEL 14 AL 20 DE MARÇ DEL 2014

Entrevista realitzada per Marina Antúnez
Text corregit per aportar algunes precisions.

Domènec Triviño: "La sorra funciona com una pintura"

Domènec Triviño a Cal Calissó (Marina Antúnez)

 

4/01/2014 - Cultura

Domènec Triviño: "La sorra funciona com una pintura"

El pintor castellarenc inaugura una exposició a Cal Calissó que es podrà visitar fins a finals de febrer.

Marina Antúnez

És un artista que viu la pintura com una constant evolució. Avança calmadament i seriosa, tot i que sempre hi ha amagada una bona dosi d’humor i optimisme. Els seus quadres no turmenten ni provoquen cap catarsi, sinó que més aviat són bells en sí mateixos, perquè a l’obra del pintor castellarenc no hi ha un tema, sinó que la creació és per ella mateixa, i punt. Aquests dies exposa a Cal Calissó.

· Què mostres a la nova exposició de Cal Calissó?

És una mostra de vuit quadres de petit format, tots fets amb tècnica mixta, amb acrílic, carbó, llapis i sorra, però no és una mostra que busqui un relat, perquè a la meva obra mai n’hi ha. M’interessa el color i la composició. La sorra, en aquestes creacions, funciona com a pintura, i no vull donar-li cap color artificial. Jugo amb els acrílics blaus, taronges, blancs, verds i negres. Però no és un negre apocalíptic ni turmentat, sinó que és un color més, que no trasbalsa. Pinto coses planes. En total, d’aquesta sèrie ja en tinc fets uns 30 o 40, aquí hi ha una mostra i prou, i ara estic treballant en un altre quadre de gran format, també amb sorra.

· La sorra com a pintura?

Sí, exacte. La sorra com a element pictòric. És la sorra de la fàbrica. I no hi és perquè sí sinó que hi és perquè el meu paisatge sempre s’explica a partir dels elements que m’envolten, la realitat propera, com la fàbrica del vidre, per exemple. El vidre conté una alta proporció de sorra. I la sorra és la que em serveix per pintar, aquesta vegada, tot i que no és un element constant a la meva obra. El llapis, que també utilitzo a la sèrie, també és un element de la fàbrica.

· Amb aquesta nova col·lecció arribes al cim de la teva inquietud creativa?

No, jo sempre he anat buscant el meu camí, i crec que sempre el buscaré. Vaig començar amb l’art figuratiu, i de seguida vaig tirar cap a l’abstracte. Tinc una manera de fer particular, és cert, en tots els meus quadres. Penso en els elements que he vist i he observat a la vida. Els ‘imprimeixo’ als quadres. De vegades, això ho he fet de manera inconscient, i d’altres vegades ho busco expressament.

· I què busques?

Encara busco, però no busco cap tema concret. El que sí que faig és utilitzar elements de la fàbrica, de la ciutat, per pintar. Jo mateix m’he sorprès mirant un quadre després d’haver-lo pintat quan he comprovat que hi ha elements que jo ja veia a la realitat. Per exemple, els culs d’ampolles. Que podrien remetre a les ampolles de Vidrala. A la meva obra utilitzo elements que no són específicament creats per a la pintura, com és ara les arandeles metàliques de la construcció, que he utilitzat per pintar i formar cercles. També el ‘notebook’, que he utilitzat com a element d’imprimició. Als meus quadres no busco el relleu, tot i que n’hi ha.

· La nova proposta que presentes segueix alguna línia temàtica?

No hi ha tema, però sí que segueix la línia de la sèrie que vaig titular ‘Suite Nature’ i que va néixer l’any 2003 del compromís amb uns principis, per a mi importants, on es conjuguen l’espai i el concepte, la forma i la matèria, on queda suggerida una intimitat i on les obres es mouen entre espais neutres però que no estan absents de tensions i correspondències, que es complementen i actuen com a morfologies aglutinadores d’energia. L’espai sempre hi apareix com a mitjà per expressar les meves inquietuds, i són obres orgàniques i que busquen naturalitat.

· Observo una absència de geometria, en aquests quadres?

Efectivament, no hi ha formes geomètriques, no hi ha cercles, ni quadrats, ni rombes, són quadres que s’escapen, per a dir-ho d’una manera entenedora, no tenen un límit ni un marc. L’única voluntat ha estat utilitzar la sorra.

Exposició pintures de petit format/ Gener 2014

Aproximació a la meva pintura / Gener del 2014

Qualsevol obra té una obra que la precedeix i una altre que la segueix.

Es la recerca de una solució a un problema anterior, i van sorgint nous reptes i problemes al llarg de tota la creació.

Ordenar la realitat que m’envolta per incorporar a l’espai de la tela allò que m’inquieta del meu entorn més proper, allò que visualitzo, aquells objectes que formen part de la meva realitat diària a la fabrica: elements mecànics, electrònics, orgànics, volanderes, tecles, sorra, papers, vidre.

L’important per mi no es si allò aparenta la realitat viscuda sinó el procés formal que se’n deriva amb la transformació de l’objecte amb la seva incorporació a l’obra definitiva.

Domènec Triviño, novembre 2013

 

Reserva nº42 mixta sobre fusta 24cmx18cm-2013

Reserva nº47 mixta sobre fusta 25cmx20cm-2013

Reserva nº50 mixta sobre fusta 24cmx18cm-2013

Reserva nº41 mixta sobre fusta 24cmx18cm-2013

Aproximación a  mi pintura / Enero del 2014

Cualquier obra tiene una que la precede y otra que  la sigue.

Es la búsqueda de una solución a un problema anterior, y van surgiendo nuevos retos y problemas a lo largo de toda la creación.

Ordenar la realidad que me rodea para incorporar al espacio de la tela todo aquello que me inquieta de mi entorno mas cercano, aquello que visualizo, aquello que forma parte de mi realidad cotidiana en la fabrica: elementos mecánicos, electrónicos, orgánicos, arandelas, tecles, arena, papeles rotos, vidrio.

Lo importante para mi no es si todo eso aparenta la realidad  vívida si no el proceso formal resultante de la transformación del objeto con su incorporación a la obra definitiva.

Domènec Triviño, noviembre 2013

MAIL-ART/Exposició itinerant d'homenatge a Chavela Vargas

PERFORMANCE FRIDA KHALO EN SEGONA EXPOSICIÓ A MADRID

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

OBRA PRESENTADA

Col-lectiva de Nadal 2012

 

Tota la meva pintura des de  els començaments, es la voluntat de ordenar els elements. Fins aquí sembla normal i segurament comú a totes les pintures del món però cal afegir la manera de fer-ho. Es veritat que fins ara he provat de veure elements del meu entorn, del meu paisatge més proper e incorporar aquests elements a l’obra. Potser no calia justificar les incorporacions. De fet crec que les justificacions son més aviat per mi. Perque em permeten  saber en tot moment el que faig i per que. Quan dic paisatge no em refereixo mai al paisatge tal i com s’ha entens sempre aqui a casa nostre. Pintar es ordenar.

Ordenar la realitat que m’envolta per incorporar a l’espai de la tela allò que m’inquieta del meu entorn més proper,allò que visualitzo, aquells objectes que formen part de la meva realitat diària a la fabrica: elements mecànics, electrònics, orgànics, volanderes, tecles, sorra, papers, vidre.

L’important per mi no es si allò aparenta la realitat viscuda sinó el procés formal que se’n deriva amb la transformació de l’objecte amb la seva incorporació a l’obra definitiva.

Sempre m’ha interessat l’economia de mitjans i aqui es on per mi es tan important el buit, l’espai entre les coses,el que els Japonesos anomenen el Ma. Ma significa un interval de temps i d’espai.

Domènec Triviño, novembre 2012

Visions de Castellar

FESTA MAJOR 2012

Identitats en Trànsit /2

Del 4 al 26 d'Abril del 2011
a la Sala Polivalent del Mirador de Castellar del Vallès-Barcelona

IDENTITATS EN TRÀNSIT-2011

 

 

 

 

 

 

 

Del 4 al 26 d’Abril del 2011

Sala Polivalent del Mirador

Castellar del Vallès-Barcelona

Caminar

Som quatre artistes: Ada Terceño, Domènec Triviño, Juan Francisco Segura i Aurora Matarín, que en diverses ocasions, quan el tema o bé l’espai ens ho ha permès, hem treballat en grup. Aquesta sala del Mirador és una d’aquestes ocasions que ens ofereix la possibilitat de fer un treball en conjunt, una recerca comuna, un caminar junts.

Per Francis Alys, el caminar és la transformació més primitiva que el ser humà ha fet sobre el paisatge. La transformació del caminar sobre el paisatge ha estat una transformació simbòlica (no física) del paisatge. Quan les persones caminen desplacen matèria marcant un recorregut que separa espais i en relaciona d'altres. Quan algú ha passat per un lloc sempre n'ha deixat traces. Per això es diu que el caminar és la primera arquitectura. A la vegada, el desplaçament no només és una translació en l’espai, sinó que també és una eina de pensament, és una eina de fricció, que pot crear espais de resistència, és una eina d’especulació. El sol moviment és ja una opció política.

El caminar és també un instrument de creació. L’activitat que transforma la matèria és essencial al pensament. La font d’aquest concepte és de Paul Valéry. Ell mateix afirma que el poema El cementiri marí, es va iniciar en ell per un cert ritme d’una passejada, en caminar, li van sorgir els versos francesos de deu síl·labes, tallat en quatre i sis. Ell encara no tenia cap idea que pogués omplir la forma. A poc a poc, mentre passejava, les paraules flotants es van fixar, determinant progressivament el tema i el treball, un llarg treball, es va imposar.

Recorregut

Proposem un recorregut, un itinerari urbà, inventar una vitalitat, traçar una via en funció dels accidents. Serà “ Sight Specific Art” perquè els 4 trams que generarem es donen en tot espai urbà possible i perquè seran els llocs en si, el contingut de cada obra. Però no serà “específic” en el sentit que el recorregut no tindrà una correspondència física amb cap ciutat concreta.

Els 4 trams

Tram 1 El centre Ada Terceño

Tram 2 La perifèria Aurora Matarín

Tram 3 La xarxa Domènec Triviño

Tram 4 L’imaginari Juan Francisco

Els 4 trams

Aquest moviment que proposem s’estructurarà a traves de 4 trams. Aquests trams son comuns a tota ciutat. Son els següents:

Tram 1 El centre Ada Terceño

En un context dens, híbrid i dinàmic com la ciutat actual, hi ha molts centres, o no tots els centres estan al nucli. El centre es el lloc on concorren les persones per exercir alguna activitat, o una entitat creada des de les institucions que concentra. Reflexionar sobre l’aparició de noves corones, noves circumferències, sobre la difuminació, la ciutat difusa.

Tram 2 La perifèria Aurora Matarín

Els marges de la ciutat, per fer servir una paraula “derridiana”. No es tracta d`una perifèria geogràfica, sinó de la reflexió entorn els límits. Una persona, un activitat, un objecte, un edifici, tot i situar-se al centre geogràfic d`una ciutat, en realitat, pot estar en el seu límit, a l`extrem , a les afores, marginat.

Tram 3 La Xarxa Domènec Triviño

D`entrada es el carrer, l`espai públic i la via de comunicació. Un carrer que té una replica en la retícula del subsòl. Son les funcions lligades al desenvolupament tècnic de la ciutat: canalitzacions d`aigua, i xarxes d’informació. Si prenem el concepte de “no-lloc” de Marc Auge, la xarxa pot ser el vehicle de transport en si, els espais en els quals es transita o es flueix. Per Marc Auge entre els “no-llocs” paradigmàtics hi ha: les autopistes i els habitacles mòbils anomenats “mitjans de transport” ( avions, trens, automòbils), els aeroports i les estacions ferroviàries, les estacions aeroespacials, les grans cadenes hoteleres, els parcs d`esbarjo o els supermercats.

Tram 4 L`imaginari Juan Francisco Segura

El territori es el lloc físic, però també el sentit de comunitat, son relacions compartides. Al lloc on vivim hi ha elements físics, però també hi ha elements que no son físics, son de l`imaginari. Potser no podem canviar un carrer, però podem canviar la manera com el veiem. Per això l`imaginari pot ser un instrument de transformació. Es tracta d`estudiar el capital simbòlic i de com podem crear elements que siguin part del capital simbòlic del nostre lloc. Hi ha institucions que es dediquen a crear valors, que generen coneixement que l`administren i el difonen. Hi ha uns processos que també poden ser de destrucció del capital simbòlic. El capital simbòlic pot ser eliminat o desnonat.