"Des petits riens" Exposició de collages

 

    

        Al final del 2019 trasllado el meu taller a un espai més gran. Això em permet retrobar material amagat en caixes, i donarà pas a una experimentació amb els papers enganxats i altres elements. Apareix així el collage amb més força, si bé ja l'havia fet servir en algunes obres de sèries anteriors. És el moment on elements figuratius s'incorporen per denunciar l'actualitat més rabiosa o per deixar surar temes que em preocupen. Durant l'etapa més fosca de la pandèmia de la COVID-19 em tanco quasi cada dia al taller i m'adono que el més necessari per mi és pintar, treballar. No com a teràpia exclusivament, sinó perquè això permet que la creació avanci en unes direccions que mai creia que seguiria.
     L'empremta del collage esdevé a través de totes les obres, un valor afegit a la pintura. L'abstracció limita l'expressió i només amb la incorporació d'elements figuratius externs a la pròpia pintura em permet explicar històries.

Els meus collages són de vegades reivindicatius, de denúncia i mostren el meu punt de vista sobre temes d'actualitat i sovint recurrents.

    A voltes també m'interessa donar valor a papers, i objectes pobres trobats o seleccionats que assenyalen una biografia emocional personal. Tot i això sempre dins una construcció estètica.

 

Domènec Triviño, març 2023

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ABSTRACCIÓ I REALITAT, L’EMPREMTA DE LA NATURA EN EL COLLAGE

 

 

 

 

 L'any 2017 finalitzava la meva etapa de treball laboral i amb ella desapareixia el meu paisatge quotidià, el de la fàbrica.

Que la fàbrica era el meu paisatge quotidià ho he mencionat en diverses ocasions. En primer lloc, perquè crec que un artista tant si beu de la seva quotidianitat i del seu entorn més proper com si és no, té certa obligació de donar pistes sobre la seva feina i el seu pensament.
El setembre del 2019 em veig obligat a fer un canvi de taller. L'espai nou em permet deixar a l'aire tot un seguit de material emmagatzemat que aviat em servirà per fer uns collages que veuran la llum en els dos anys de pandèmia.

 
   Els collages que presento aquí a la sala de l'Alcavot formen part de la sèrie Art i Lletres.

Posar nom a una serie no treu que algunes obres per la seva caracteristica es mouen horitzontalment d’una serie a l’altre. Al menys s’hi podrien posar. La meva experiencia m’ho ha fer veure.

Aqui les  obres mostren elements naturals com espines de pi, fulles, petites branques que necessitaven d'un fons de color especial que puguis integrar el material. De manera natural la meva obra es transforma ràpidament, fruit de la meva inquietud i de la voluntat de no repetir un èxit aconseguit amb una obra realitzada a la gènesi d'una sèrie. L'aparició de les lletres en diferents composicions, mides i colors amb una estètica variable afegeix un misteri del seu possible significat que aporta màgia al conjunt.

 

 

 

   En les obres que he volgut portar aqui, en una sala on s’hi respira poesia, teatre, art que vol dir vida en definitiva he procurat que totes les obres tinguin a veure amb la natura gracies als elements que he integrat a la pintura.

Espai 2

ARQUITECTURA BÀSICA /ELS MARGES.

 

 

     

 

 

 

 

Quan l'octubre del 2019 vaig haver de canviar de taller, no m'imaginava que una pandèmia m'obligaria a treballar sense possibilitats d'exposar la feina feta.
Un munt de material recollit durant anys va aparèixer gràcia a la possibilitat de tenir un espai més gran i va donar pas a treballs de característiques diferents però sobretot utilitzant la tècnica del collage sense aturador.

    Quan es van aturar les exposicions, les que encara no tenien data, em fan pensar en les obres que hi podia penjar. Una sala gran a Ripoll em va fer creure que podria presentar la sèrie els Marges i la seva continuació, ja que les obres eren de dimensions interessant per no quedar engolides pel volum d'aire del local.

És així com vaig actuar en una continuació de la sèrie que vam fer amb l'Aurora Matarin dels Marges. Aquí a l'Espai Sales del Mirador de Castellar del Vallès em ve de gust presentar algunes de les pintures fetes sota aquesta premissa.

Penjo poques obres, a l'espera que la Sala del Mirador estigui disponible amb una ventilació adequada com exigeix la situació pandèmica actual.

A l'àmbit d'exposar és el meu primer pas, d'altres ja fa mesos que ho han fet. Desitjo que aviat se'm convoqui per exposar en les sales que estan demanades.
Com he dit en alguna ocasió, el moment de més plenitud és el de la creació malgrat el patiment que el pintor sent, però l'obra també ha de sortir i viure fora de les parets que conformen el taller. 

Domènec Triviño

 

 

L’EMPREMTA DEL COLLAGE

    

En definitiva, si tota la meva obra és una experimentació, 

aquí amb els collages és també manifest.

 

   

Aquesta exposició, on podem veure peces realitzades en diferents moments de la trajectòria de l'artista, té el collage com a punt comú i essencial a totes les obres aquí exposades.

El collage apareix quan l'artista, que ha estat en contacte amb diferents elements que podrien ser recollits de la brossa, del carrer, de la fàbrica, s'ha sentit atret per la càrrega emocional que transmeten. Sempre són papers o objectes gastats, viscuts, que, de no ser per la seva intervenció, desapareixerien. La seva incorporació a la tela o el paper té la voluntat de fer-los servir per potenciar el discurs i, en altres ocasions, per fer valdre l'objecte estètic. També l'objecte, sigui paper o no, és sotmès de vegades a transformació per l'acte conscient de l'artista.

 

Podem dir que, si el collage recorre tota l'obra de l'artista, ho és d'una manera desigual i sense la voluntat de mantenir la tècnica de forma omnipresent. Així doncs, el collage té aquí variades intencions en funció de la sèrie que té l'artista ocupat i de la seva necessitat expressiva.

 

És amb Cercles que Triviño introdueix per primera vegada de manera conscient uns cercles de cartró i unes volanderes de procedència fabril que alterna amb uns monotips en una sèrie per homenatjar el poeta Joan Vinyoli. La presència d'elements aliens al suport apareixen per segona vegada a la sèrie Parcel·lació de l'any 2000, però molt tímidament pel que fa a la quantitat. Aquí, algunes formes, en les obres sobre paper, són clarament geomètriques i de contrast harmoniós. Més tard cap a l’any 2004 la sèrie Suite Natura, presenta amb uns colors, sense la cuina pictòrica rica en gruix i petjada, unes superfícies de paper acolorit enganxat en unes obres que, com va explicar l'Anna Pujadas al catàleg per la retrospectiva de l'any 2017,  «[...] És molt evident altre cop a la sèrie Suite natura (2004) on Triviño en lloc de dibuixar línies a mà provoca que aquestes línies es formin per si soles a partir d'estripar el paper. La coloració de l'estrip contrastant amb la del paper genera unes línies que no es pot pas dir que les hagi pintat l'artista, ja que s'han fet per atzar a partir d'una acció de l'artista...». 

 

També, l'any 2005 amb la sèrie Paraules múltiples aborda, amb fotografia el collage fotogràfic diguem sense matèria tàctil, algunes problemàtiques que ja es deixaven entreveure com el problema de l'aigua en el futur i ara en algunes poblacions menys afavorides. Pel que fa a l’inici de la mostra trobem obres acadèmiques de principi dels setanta i unes obres de reciclatge de materials sobrant de pintar que aprofitats es converteixen en obres noves. Aquesta és una manera de treballar que apareix en l'obra de l'artista al principi del seu recorregut artístic i ara en algunes obres del 2019.

 

Més endavant, en el text ja anomenat, l'Anna Pujadas també hi diu: «A Reserves (2009) específicament Triviño utilitza sorra de sílice com a material que enganxa a la pintura i que crea formes irregulars i atzaroses. En la fabricació del vidre, algunes matèries primeres naturals (sorra de sílice, carbonat sòdic, pedra calcària i vidre reciclat) es combinen per què després de 24 hores a 1500℃ produeixin un líquid enganxós amb la consistència de la mel que, un cop emmotllat i refredat, donarà lloc al vidre».

En definitiva, l'artista crea un món fet de records, intuïcions i sensacions difuses amb unes imatges d’un contingut a volta inconscients i d'altres més clares. Deixa més espai a l’espectador perquè faci la seva interpretació.

 

Arribat al final del recorregut que porta de la primera exposició, l'any 1989, a la mostra retrospectiva del 2017, l’artista comença una nova etapa marcada per l'allunyament del seu entorn laboral i, al cap a la fi, del seu paisatge. Un paisatge que va marcar la seva inspiració o, si més no, alguns elements propers n’apareixen a les seves obres.

És llavors, al mateix temps que prepara i presenta les seves últimes pintures l'any 2019 a l'Acadèmia de Belles arts de Sabadell sota el títol de TRACES, aprofitant el canvi de taller, que engega una mirada sobre obres del passat, inèdites, i decideix mirar d’agrupar totes les obres on el collage apareix amb més o menys importància i amb intencions diferenciades.

En conclusió, si tota la seva obra és una experimentació, aquí amb els collages és també manifest. Hi trobem homenatges a pintors o escriptors admirats com Joan Miró, Kurt Schwitters, Henri Michaux, Ràfols Casamada, JV. Foix, Joan Vinyoli a d'altres on la seva preocupació per assumptes col·lectius i d'actualitat com la contaminació, la política, les guerres i la immigració, davant les quals l’artista no es pot mostrar indiferent. I això, en definitiva, és del que va l’ART.  Espai 2

     

 

  

 

ENSOPEGANT AMB JOAN MIRÓ

   

A Palma davant del cartell de l'exposició de Miró 1978

No es la primera vegada que jo i Joan Miró ens trobem cara a cara. En aquesta darrera ocasió ens hem retrobat a casa seva, al Mas Miró de Mont-roig del Camp. Fa un dia esplèndid, i encara es un xic difícil trobar el camí que ens porta fins la casa diguem pairal dels Miró. Un cop baixem del cotxe no podem deixar de fer comentaris sobre la ubicació i la presencia inevitable i que per poc no destrueix tot el conjunt inspirador del quadre La Masia: l’autopista. No hi ha cua i no hi haurà fins la tarda així que mentre fem fotografies i mirem ens acostem a recepció i aviat la guia, La Rosa Mª Álvarez ens comenta que serem uns privilegiat i ens farà una visita privada a casa d'estiueig de Joan Miró i origen de l'univers mironià

 

Recordo que en arribar de Bèlgica l’any 1973 i un cop oberta la Fundació Miró de Montjuic al 1975 fer la meva primera visita a la Fundació. Desprès al 1978 en un viatge a Palma de Mallorca vam visitar una exposició seva que ara jo ubico a prop de la catedral. I es així com cada vegada que la fundació barcelonina recopila obres que no té en depòsit m’hi acosto. Recordar en especial un seria la de «Escala de l’evasió» on vaig poder veure 

La masía (1921-1922) i Paisatge Català (El caçador) (1923-1924).  També una obra que desitjava veure al natural,  Natura morta del sabatot (1937). Sempre que puc ensopegar amb l’obra de Joan Miró, ho faig amb il·lusió.

“L’atelier”, lloc íntim de l’artista .

    Aquestes dues últimes setmanes,  en una activitat frenètica, he  buidat el meu taller. El vaig llogar ara fa 21 anys coincidint amb una visita programada per visitar el Reina Sofia de Madrid. Es tanca una etapa de la meva trajectòria, ja que  l'arquitectura del lloc influeix sobre l’artista i el nou espai encara no s’ha donat a conèixer. Només mentalment en el meu cap es distribueixen els espais de treballs. La llum,  essencial per l’activitat artística,  no serà un hàndicap en el taller nou.

Escales cap el taller1999

El taller a mesura que passa els anys s’omple de material i de pintures acabades que van empetitint l’espai. Trobem pinzells, pintures, objectes recollits al carrer, revistes, diaris i llibres. També objectes íntims, fotografies, creant l’ambient propici per deixar emergir idees, somnis i imatges. També tenen importància per la creació allò que va quedant sobre la taula de treball, els draps, etc. I és així com hem de mudar-nos a un lloc més gran. 

El taller nou s’omple de caixes i material per distribuir i el vell es buida i alhora ens vénen ganes d'immortalitzar l’aire atrapat entre les parets d’allò que ens ha fet de protector durant tants anys. Només l’artista coneix el misteri de la seva creació i s’acomiada de la musa que habita el lloc.

 

 

"L'Atelier",  lugar íntimo del artista.

   Estas dos últimas semanas, en una actividad frenética, he vaciado mi taller. Lo alquilé ahora hace 21 años coincidiendo con una visita programada para visitar el Reina Sofía de Madrid. Cierra una etapa de mi trayectoria, ya que la arquitectura del sitio influye en el artista y el nuevo espacio aún no se ha manifestado. Solamente mentalmente en mi cabeza se distribuyen los espacios de trabajo. La luz, esencial para la actividad artística, no será un hándicap en el nuevo taller. 

Taller any 2002

El taller a medida que pasan los años se llena de material y pinturas acabadas que empequeñecen el espacio. Encontramos pinceles, pinturas, objetos recogidos en la calle, revistas, periódicos y libros. También objetos íntimos, fotografías, creando el ambiente propicio para dejar emerger ideas, sueños e imágenes. También son importantes para la creación  lo que está en el escritorio, los trapos, etc. Y así es como nos mudamos a un lugar más grande. El nuevo taller está lleno de cajas y material para distribuir y el antiguo se vacía y al mismo tiempo queremos inmortalizar el aire atrapado en las paredes que nos ha hecho protector durante tantos años. Solamente el artista conoce el misterio de su creación y se despide de la musa que habita el lugar.

MATADERO, la novel·la de David Triviño que publica Amazon

 

  

 

 

En ocasió de la publicació de la novel·la Matadero de David Triviño Masague, he realitzat uns punts de llibre i uns petits treballs sobre paper.

 El castellarenc David Triviño ha presentat a Ràdio Castellar la novel·la Matadero, que publica de nou amb Amazon, com ja va fer amb la seva anterior novel·la, Obsesión. En aquesta ocasió, Triviño situa la història entre els anys 30 i 40 entre Texas, Londres i una petita part a Nova York. Matadero explica la vida d’un nen que es va fent gran, és per tant, una novel·la de descobriment. Succeeix en un escorxador, d’aquí el títol de la novel·la.

El nen protagonista es diu James. Agafa agorafòbia i no pot sortir de casa. “I li agafa la dèria per llegir, llegeix tot el que troba”, diu Triviño, “sobretot, novel·les clàssiques victorianes de terror”. Per exemple, Frankenstein, El hombre invisible, La màquina del temps, etc. El seu pare és professor d’universitat, i és molt comprensiu per l’època. El pare mor i la mare es torna a casar amb el propietari d’un escorxador, “i el nen passa d’estar entre les pàgines dels seus llibres a l’esxorxador,on només veurà violència”. Això, inevitablement, l’afectarà.
Com passa també a la novel·la El perfum, el protagonista també té una peculiaritat, “que no és un do sinó més aviat una discapacitat, i això fa que li passin coses”. Com  bé saben els lectors fidels de Triviño, a les seves novel·les no hi falten les picades d’ull a Tarantino, “sempre amb el filtre del gènere negre”, diu ell mateix.

Encara que tot està inventat, l’autor afirma que “has d’intentar sorprendre, o amb la trama o amb l’impacte del que s’explica, i jo intento barrejar-ho”.
Triviño ha estat 7 anys per escriure la novel·la, però fent pauses i escrivint, entremig, Obsesión. Matadero és, de fet, una sèrie de novel·les. “Cada part - n’hi ha 4 -, era una novel·la diferent”: ‘Pàdres’, ‘Viajes’, ‘Londres’ i ‘Retorno’. Les històries s’han convertit en un sol llibre. Hi ha una picada d’ull entre les dues novel·les, a través d’un bebè que apareix en aquesta última serà després el protagonista de l’altre llibre. “M’agrada enllaçar, com Tarantino”.
Matadero tracta diversos temes: l’abús de poder, hi ha també una dura crítica a la societat “i és que jo penso que no hem avançat massa com a societat, al contrari, en alguns aspectes anem endarrere”,  també s’hi tracta el tema de la religió “a través de dos capellans molt diferents que hi apareixen”,, i també abús de poder per part d’un senador, del padrastre, i del mateix protagonista, “ja que ell mateix s’acaba convertint en un dominador”. Es pot llegir com una novel·la actual, tan pel què fa als temes com pel llenguatge que s’utilitza.
Triviño es  pot seguir a Facebook, a Instagram @davidtrivinyo. I també al seu blog  David Triviño.



 Marina Antúnez. 03/09/2019 Cultura de l'Actual de Castellar del Vallés.